Enmig del guirigall habitual d'estirabots, cartells i fotos de polítics fent petons a nens, a les últimes campanyes electorals s'hi han sumat dos elements particularment molestos. Un, la política 2.0 (*), i l'altre, els presentadors del Telenotícies, amb el que anomenarem la qüestió dels pets.
Concentrem-nos en aquests últims -els presentadors, vull dir-, que ja porten algunes campanyes amb el tema i avui m'han donat el dinar. Els periodistes de TV3 (ignoro el que fan els dels altres mitjans públics, però si ho fan la meva humil reflexió també va per ells) es queixen que no els deixen enfocar les informacions de la campanya "d'acord amb criteris periodístics". Estan obligats a respectar un espai determinat per a cada partit, en proporció i amb ordre a la representació parlamentària de cadascun i se'n lamenten diàriament, en directe i en antena.
Perquè ens entenguem, aquesta obligació que tenen significa que si el senyor Albert Rivera es tira un pet que fa més pudor que el del senyor Artur Mas, la pudor del pet del senyor Mas sempre sortirà en primer lloc, encara que aquesta sigui menor que la del pet del senyor Rivera. Fins i tot en el cas que el pet del senyor Mas fos menys sorollós -gairebé una llufa- i més curt i el pet del senyor Rivera més sonor, més llarg i amb llepet, fins i tot així, dèiem, el pet del senyor Mas sortiria per TV3 primer i amb una durada superior que el pet del senyor Rivera.
És justa, la qüestió dels pets? Ho ignoro, però és just que es castigui cada punyeter dia de cada punyetera campanya l'espectador del TN a sentir sempre la mateixa cantarella que no firmen les cròniques per la qüestió en si? Amb tots els respectes, s'ha de ser tan refotudament pesat? Com si no en tinguéssim prou amb els polítics, escoltin. Aquest migdia fins i tot han emès un reportatge sobre el tema. Pensava que una de les màximes del periodisme és que els periodistes no han de ser mai notícia. I creia que una notícia és alguna cosa nova. NOVA.
Tinc el convenciment que s'és periodista per vocació. I honestament penso que un periodista a qui no deixin explicar el que vol i com vol ha de plegar del mitjà on està treballant i anar on l'hi deixin fer, no passar-se el dia queixant-se'n als seus espectadors o lectors. Si els "criteris periodístics" que han de prevaler són els d'aquells que s'entesten a erigir-se en protagonistes d'una batalleta domèstica, en un mitjà públic i enmig d'un entorn tan seriós (a pesar dels mateixos polítics) com una campanya electoral, potser ja estem bé com estem.
(*)La política 2.0 provoca que Twitter i Facebook s'omplin de missatges de qualsevol militant de carnet amb proclames que, en el millor dels casos, no fan res més que reiterar el que ha mastegat l'adorat líder de torn. En el pitjor, són reflexions personals. Hi ha excepcions honroses, però -com qualsevol excepció- comptades.
dimarts, 16 de novembre del 2010
dimecres, 3 de novembre del 2010
El Papa i el català
Ve el Papa i es munta el Cristo gros. Al Facebook, un grup advoca per donar a l'Àfrica el que costa que vingui i un altre grup exhorta a treure la senyera mentre desfila pels carrers de Barcelona amb aquella mena de tanc fleuma. Hi ha gent -paraula, que ho han vist aquests dos ullets- que pertany als dos grups. Vaja, gent que vol que el Papa vingui de gorra i poder treure la senyera igualment, que qualsevol excusa és bona.
Més inquietant encara està la cosa al món real. Monges emocionades, ecosocialistes indignats, anuncis a Il Corriere della Sera... Segons La Vanguardia, tots els catalanoparlants ens hem de córrer perquè el Papa hará un uso sustantivo del català, cosa que, segons Rajoy, és la millor cosa que ha passat al català en mil anys. Val a dir que, a banda de l'exageració, és millor que el Papa mastegui el català que no una sentència del Tribunal Constitucional, vist el panorama.
Segons sembla, que el Papa entoni lletanies en català ens dóna una dimensió internacional perdurable i no hi ha una falsedat, volguda o no, més gran. Només cal recordar que el català es va utilitzar als Jocs Olímpics de Barcelona durant quinze dies i encara és hora que els guiris que pixen a les Rambles demanin birra en l'idioma propi d'aquest país.
El millor que pot passar al català és que els que el parlem no hi renunciem, ni a parlar-lo ni a escriure'l amb una mínima decència. És l'única esperança que li queda. El Papa pot parlar en català, però els catalans no podem fer el papanates.
Més inquietant encara està la cosa al món real. Monges emocionades, ecosocialistes indignats, anuncis a Il Corriere della Sera... Segons La Vanguardia, tots els catalanoparlants ens hem de córrer perquè el Papa hará un uso sustantivo del català, cosa que, segons Rajoy, és la millor cosa que ha passat al català en mil anys. Val a dir que, a banda de l'exageració, és millor que el Papa mastegui el català que no una sentència del Tribunal Constitucional, vist el panorama.
Segons sembla, que el Papa entoni lletanies en català ens dóna una dimensió internacional perdurable i no hi ha una falsedat, volguda o no, més gran. Només cal recordar que el català es va utilitzar als Jocs Olímpics de Barcelona durant quinze dies i encara és hora que els guiris que pixen a les Rambles demanin birra en l'idioma propi d'aquest país.
El millor que pot passar al català és que els que el parlem no hi renunciem, ni a parlar-lo ni a escriure'l amb una mínima decència. És l'única esperança que li queda. El Papa pot parlar en català, però els catalans no podem fer el papanates.
dimarts, 29 de juny del 2010
El préssec
Democràcia significa el govern del poble. Quan el poble aprova una llei, directament, en referèndum, aquesta llei no pot ser sotmesa a una colonoscòpia. I un Estat que permeti que les seves institucions la practiquin no es mereix els seus ciutadans, ni els ciutadans es mereixen aquest Estat.
Si Catalunya és una nació, no té Estat propi i l'Estat al qual pertany no la mereix, és lògic preguntar-se a què han estat jugant i, sobretot, a què juguen els nostres representants polítics. Ara es reuneixen, ara analitzen, ara parlen entre ells pel mòbil, amb aquells aires d'importància. S'esquincen les vestidures, pronuncien paraules volgudament altísones, copien vells eslògans.
Volen que ens posem al seu darrere, com si es mereixessin que els llepéssim el cul, mentre aguanten una pancarta amb una frase florida, quan l'única veritat que hi ha rere aquesta cortina fètida, rere aquesta funció d'escalfabutaques, rere aquest circ de sàtrapes i arribistes que hem viscut els últims anys, és aquesta: les nacions no proclamen estatuts. Proclamen constitucions.
Si mai en tenen els pebrots, ens mereixeran. Mentrestant, que el facin sols, el préssec.
Si Catalunya és una nació, no té Estat propi i l'Estat al qual pertany no la mereix, és lògic preguntar-se a què han estat jugant i, sobretot, a què juguen els nostres representants polítics. Ara es reuneixen, ara analitzen, ara parlen entre ells pel mòbil, amb aquells aires d'importància. S'esquincen les vestidures, pronuncien paraules volgudament altísones, copien vells eslògans.
Volen que ens posem al seu darrere, com si es mereixessin que els llepéssim el cul, mentre aguanten una pancarta amb una frase florida, quan l'única veritat que hi ha rere aquesta cortina fètida, rere aquesta funció d'escalfabutaques, rere aquest circ de sàtrapes i arribistes que hem viscut els últims anys, és aquesta: les nacions no proclamen estatuts. Proclamen constitucions.
Si mai en tenen els pebrots, ens mereixeran. Mentrestant, que el facin sols, el préssec.
dilluns, 14 de juny del 2010
També
Que jo sàpiga, tinc tres familiars directes morts a la Guerra Civil espanyola. Un besavi per part del pare i un besavi i un tiet-avi per part de la mare. Tots van ser assassinats a principi de la guerra, fins on tinc coneixement o fins on he pogut deduir, pels elements incontrolats que van sorgir a la rereguarda catalana en aquells temps foscos. El meu avi patern es va escapar a l'últim moment de ser afusellat durant els Fets de la Fatarella i a un altre tiet-avi matern el va salvar un alcalde, crec que d'ERC, d'una mort segura a mans dels incontrolats.
Al besavi per part del pare el van matar perquè era carlí. El besavi i el tiet-avi per part de mare eren, pel que sé, de la Lliga Regionalista de Cambó. Tots eren catòlics, un mal negoci en aquell moment i en aquell lloc, que és aquest, aquesta mateixa terra. Al besavi per part de mare no el van trobar mai. Al tiet-avi el van trobar al costat d'una riera cosit a bales. Al besavi per part de pare sabem on està enterrat.
No em considero catòlic. He votat idees diametralment oposades a les que ells tenien. Però sempre he pensat en ells. No m'importa el que creguessin. Ni el que pensessin. Només sé que vinc d'ells. Que l'única memòria que me'n podré emportar seran records escapçats, esguards en silenci i llàgrimes eixutes dels que els van conèixer.
Ells també van ser catalans, pagesos que van treballar aquesta terra, que l'estimaven. També van escriure la història que no es pot llegir, la de cada dia. Fins que també els van assassinar. Fins que també van ser víctimes. Ni millors ni pitjors. Víctimes.
Els recordo. I no els oblidaré mai.
Al besavi per part del pare el van matar perquè era carlí. El besavi i el tiet-avi per part de mare eren, pel que sé, de la Lliga Regionalista de Cambó. Tots eren catòlics, un mal negoci en aquell moment i en aquell lloc, que és aquest, aquesta mateixa terra. Al besavi per part de mare no el van trobar mai. Al tiet-avi el van trobar al costat d'una riera cosit a bales. Al besavi per part de pare sabem on està enterrat.
No em considero catòlic. He votat idees diametralment oposades a les que ells tenien. Però sempre he pensat en ells. No m'importa el que creguessin. Ni el que pensessin. Només sé que vinc d'ells. Que l'única memòria que me'n podré emportar seran records escapçats, esguards en silenci i llàgrimes eixutes dels que els van conèixer.
Ells també van ser catalans, pagesos que van treballar aquesta terra, que l'estimaven. També van escriure la història que no es pot llegir, la de cada dia. Fins que també els van assassinar. Fins que també van ser víctimes. Ni millors ni pitjors. Víctimes.
Els recordo. I no els oblidaré mai.
dilluns, 7 de juny del 2010
La palla
No descobrirem la sopa d'all si afirmem que Intereconomia no és pas un canal filocatalà, que diguem. L'última que han armat ara és la d'un tertulià que insulta sense compassió a la pobra consellera Geli. La raó és una guia sobre el sexe per a joves que s'ha publicat al web de la Generalitat.
La pàgina en qüestió sembla un Kamasutra escrit pels germans Grimm, amb dibuixets, jocs interactius i conceptes tan xupi-guais com el "petting", que, per cert, i és curiós, no significa el que em pensava. Molt possiblement hi hagi millors maneres, i més barates, d'enfocar l'educació sexual des d'una administració pública, però s'ha de reconèixer, almenys, l'esforç del departament de la Geli per no limitar-se al missatge de posa't el condó.
En tot cas, el tertulià d'Intereconomia li fot pel broc gros i deixa a la consellera com un drap brut. És greu que aquest senyor la insulti, però ho és més encara que el moderador li rigui la gràcia, cosa que ja és prou indicativa del tarannà no ja del propi canal, sinó també dels presumptes periodistes que hi treballen. Sembla que la Geli farà la denúncia corresponent i estarà per veure si la justícia espanyola actua igual en aquest cas que com va actuar amb el Pepe Rubianes.
Rubianes, precisament, sigui on sigui, es deu estar fent un bon fart de riure amb una de les afirmacions que, entre els insults i altres disbarats, proclama el tertulià, segons el qual "s'ensenya els nens a pelar-se-la". I és que qualsevol que tingui tita entre les cames sap perfectament que, per a tal cosa, no cal pas un màster...
La pàgina en qüestió sembla un Kamasutra escrit pels germans Grimm, amb dibuixets, jocs interactius i conceptes tan xupi-guais com el "petting", que, per cert, i és curiós, no significa el que em pensava. Molt possiblement hi hagi millors maneres, i més barates, d'enfocar l'educació sexual des d'una administració pública, però s'ha de reconèixer, almenys, l'esforç del departament de la Geli per no limitar-se al missatge de posa't el condó.
En tot cas, el tertulià d'Intereconomia li fot pel broc gros i deixa a la consellera com un drap brut. És greu que aquest senyor la insulti, però ho és més encara que el moderador li rigui la gràcia, cosa que ja és prou indicativa del tarannà no ja del propi canal, sinó també dels presumptes periodistes que hi treballen. Sembla que la Geli farà la denúncia corresponent i estarà per veure si la justícia espanyola actua igual en aquest cas que com va actuar amb el Pepe Rubianes.
Rubianes, precisament, sigui on sigui, es deu estar fent un bon fart de riure amb una de les afirmacions que, entre els insults i altres disbarats, proclama el tertulià, segons el qual "s'ensenya els nens a pelar-se-la". I és que qualsevol que tingui tita entre les cames sap perfectament que, per a tal cosa, no cal pas un màster...
dilluns, 31 de maig del 2010
OPAI!
Cagueu-vos a les calces. Segons l'organigrama de la Generalitat, l'Oficina per a la Prevenció de la Contaminació Lluminosa (OPCL) té un Responsable en Planificació i Control de la Contaminació Lluminosa i un altre Responsable de Coordinació i Assessorament en Prevenció de la Contaminació Lluminosa. És d'agrair la preocupació pública catalana per l'enlluernament dels seus ciutadans (i ciutadanes!) quan surten de nit al carrer.
L'OPCL està adscrita a la direcció general de Qualitat Ambiental, que, per a la vostra informació, no és el mateix que la direcció general de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat, ni que la direcció general del Medi Natural. Aquestes direccions generals, i d'altres, estan adscrites al seu torn al departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat. (Nota al peu: quedeu advertits que anar clicant als botonets "+" de l'organigrama pot afectar greument el vostre benestar mental).
Si la meva ment obtusa no ho ha interpretat malament, segons la mateixa Generalitat (vegeu-ho), el departament de Medi Ambient i Habitatge té nou (9, posem-ho en xifres perquè quedi clar) alts càrrecs, que, segons els pressupostos del 2010 costarien 848.286,34 euros al cap de l'any (no és conya). Si agafem aquesta xifra i la dividim per 9, ens dóna que, de mitjana, el cost d'un alt càrrec de Medi Ambient i Habitatge és de 94.254,04 euros anuals o, si ho voleu, de 7.854,50 euros mensuals o, si ho preferiu, de 258,23 euros diaris (he estat generós i ho he dividit com si treballessin els 365 dies l'any; evidentment, sospirem alleujats, en un any de 366 dies el cost serà menor).
Serà un miracle si heu dut la lectura fins aquí, però com que avui tinc temps, continuo. Les ments més privilegiades ja haureu pensat en allò que Hisenda us reté de la nòmina (si teniu la sort de tenir-ne, és clar) en un mes i ho haureu comparat amb el que costa de mitjana un sol alt càrrec de Medi Ambient en un sol dia. Sí, té la seva gràcia, certament.
Un altre departament per animar-vos, posem, no ho sé, Interior, Relacions Institucionals i Participació. Tretze (13) alts càrrecs (clic), amb un cost anual de 1.269.413,52 euros (clac!). O sigui, de mitjana, un alt càrrec d'Interior té un cost de 97.647,19 euros a l'any, o bé 8.137,27 euros al mes, o bé 267,53 euros al dia (amb el mateix exercici generós de fa un parell de paràgrafs).
Dit d'una altra manera, els 22 alts càrrecs adscrits als dos departaments en mans d'Iniciativa tindran un cost per als catalans (i les catalanes) d'al voltant de dos (2) milions d'euros aquest any 2010, si fem cas del pressupost.
Estic segur que els ciutadans (i ciutadanes!) de Catalunya que tenen la sort d'obtenir més de 100.000 euros a l'any estaran molt satisfets de poder contribuir al sosteniment d'aquestes despeses. De ben segur no faran ús de la seva capacitat per trobar fórmules de no arribar a aquests 100.000 euros per no pagar més o bé no utilizaran la de fixar la seva residència fiscal, posem per cas, a Saragossa, per evitar el tram autonòmic català.
Vist que la política fiscal de Catalunya està en mans d'aquells que posen bicicletes per il·luminar arbres de Nadal, i atès que quan es tracta de la pasta de tots (i totes!) es pot fer rajar pel broc gros, aquest blog proposa que l'Oficina per a la Prevenció de la Contaminació Lluminosa es transformi immediatament i sense dilació en l'Oficina per a la Prevenció d'Aparició d'Il·luminats. OPAI sona millor que OPCL i, almenys, ens gastaríem els quartos en alguna cosa útil.
L'OPCL està adscrita a la direcció general de Qualitat Ambiental, que, per a la vostra informació, no és el mateix que la direcció general de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat, ni que la direcció general del Medi Natural. Aquestes direccions generals, i d'altres, estan adscrites al seu torn al departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat. (Nota al peu: quedeu advertits que anar clicant als botonets "+" de l'organigrama pot afectar greument el vostre benestar mental).
Si la meva ment obtusa no ho ha interpretat malament, segons la mateixa Generalitat (vegeu-ho), el departament de Medi Ambient i Habitatge té nou (9, posem-ho en xifres perquè quedi clar) alts càrrecs, que, segons els pressupostos del 2010 costarien 848.286,34 euros al cap de l'any (no és conya). Si agafem aquesta xifra i la dividim per 9, ens dóna que, de mitjana, el cost d'un alt càrrec de Medi Ambient i Habitatge és de 94.254,04 euros anuals o, si ho voleu, de 7.854,50 euros mensuals o, si ho preferiu, de 258,23 euros diaris (he estat generós i ho he dividit com si treballessin els 365 dies l'any; evidentment, sospirem alleujats, en un any de 366 dies el cost serà menor).
Serà un miracle si heu dut la lectura fins aquí, però com que avui tinc temps, continuo. Les ments més privilegiades ja haureu pensat en allò que Hisenda us reté de la nòmina (si teniu la sort de tenir-ne, és clar) en un mes i ho haureu comparat amb el que costa de mitjana un sol alt càrrec de Medi Ambient en un sol dia. Sí, té la seva gràcia, certament.
Un altre departament per animar-vos, posem, no ho sé, Interior, Relacions Institucionals i Participació. Tretze (13) alts càrrecs (clic), amb un cost anual de 1.269.413,52 euros (clac!). O sigui, de mitjana, un alt càrrec d'Interior té un cost de 97.647,19 euros a l'any, o bé 8.137,27 euros al mes, o bé 267,53 euros al dia (amb el mateix exercici generós de fa un parell de paràgrafs).
Dit d'una altra manera, els 22 alts càrrecs adscrits als dos departaments en mans d'Iniciativa tindran un cost per als catalans (i les catalanes) d'al voltant de dos (2) milions d'euros aquest any 2010, si fem cas del pressupost.
Estic segur que els ciutadans (i ciutadanes!) de Catalunya que tenen la sort d'obtenir més de 100.000 euros a l'any estaran molt satisfets de poder contribuir al sosteniment d'aquestes despeses. De ben segur no faran ús de la seva capacitat per trobar fórmules de no arribar a aquests 100.000 euros per no pagar més o bé no utilizaran la de fixar la seva residència fiscal, posem per cas, a Saragossa, per evitar el tram autonòmic català.
Vist que la política fiscal de Catalunya està en mans d'aquells que posen bicicletes per il·luminar arbres de Nadal, i atès que quan es tracta de la pasta de tots (i totes!) es pot fer rajar pel broc gros, aquest blog proposa que l'Oficina per a la Prevenció de la Contaminació Lluminosa es transformi immediatament i sense dilació en l'Oficina per a la Prevenció d'Aparició d'Il·luminats. OPAI sona millor que OPCL i, almenys, ens gastaríem els quartos en alguna cosa útil.
dimarts, 18 de maig del 2010
L'escrot
A Madrid hi ha centenars funcionaris "de finestreta", funcionaris que ningú sap què fan en Ministeris buits de competències com el de Cultura, Igualtat o Habitatge, i ja em sembla bé que els retallin el sou. Però aquí és diferent: els funcionaris catalans són sobretot mestres, metges i mossos que fan la seva feina deixant-hi la pell i mancats de recursos. Aquesta és la visió d'una diputada republicana al Facebook sobre l'estisorada del ZP al sou dels funcionaris.
I és que aquí a Catalunya, tothom ho sap, no hi ha pas funcionaris que es rasquin la bossa escrotal. I a Madrid, també ho sap tothom, de mestres, metges i polis no n'hi ha. I, no cal dir-ho, a enlloc, ni a Catalunya ni a Madrid, no hi ha assessors amb Visa Or i cotxe oficial, càrrecs de confiança del govern, llepaculs, aprofitats ni altra fauna per l'estil.
A Catalunya sempre l'hem tingut més llarga: diuen les males llengües, per exemple, que Pere el Catòlic va perdre la batalla de Muret després d'haver passat una nit ben acompanyat. Sigui com sigui, aquí no fem mai res malament, no ens malgastaríem mai en lloguers inútils a Nova York els pocs quartos que no ens deixem robar i, si ens toquessin gaire els pebrots, proclamaríem una Constitució com Déu mana en comptes d'un Estatut de pa sucat amb oli.
És evident que els catalans som lliures del Pecat Original i que, a nosaltres, no se'ns pot aplicar la màxima que de mestres, metges i ases n'hi ha a totes les cases. Celebrem-ho, què cony: nosaltres sí que tenim un bon escrot.
I és que aquí a Catalunya, tothom ho sap, no hi ha pas funcionaris que es rasquin la bossa escrotal. I a Madrid, també ho sap tothom, de mestres, metges i polis no n'hi ha. I, no cal dir-ho, a enlloc, ni a Catalunya ni a Madrid, no hi ha assessors amb Visa Or i cotxe oficial, càrrecs de confiança del govern, llepaculs, aprofitats ni altra fauna per l'estil.
A Catalunya sempre l'hem tingut més llarga: diuen les males llengües, per exemple, que Pere el Catòlic va perdre la batalla de Muret després d'haver passat una nit ben acompanyat. Sigui com sigui, aquí no fem mai res malament, no ens malgastaríem mai en lloguers inútils a Nova York els pocs quartos que no ens deixem robar i, si ens toquessin gaire els pebrots, proclamaríem una Constitució com Déu mana en comptes d'un Estatut de pa sucat amb oli.
És evident que els catalans som lliures del Pecat Original i que, a nosaltres, no se'ns pot aplicar la màxima que de mestres, metges i ases n'hi ha a totes les cases. Celebrem-ho, què cony: nosaltres sí que tenim un bon escrot.
dilluns, 26 d’abril del 2010
25-A
"Punxada sobiranista", titulava avui El Periódico de Catalunya en portada i a cinc columnes, en un exercici de simplisme i, ja posats, de clara lectura electoral. Un titular socialista, diguem-ne. En canvi, l'independentisme té motius per considerar que, fins a cert punt, les consultes d'ahir són un èxit.
És remarcable la capacitat no només de mobilització, sinó també de cohesió que han suposat les consultes. Hi ha qui ha votat, però també n'hi ha que han treballat, i alguns molt, perquè les consultes fossin una realitat. I és simptomàtic que sigui una part de la societat civil qui ho tiri endavant, perquè significa que aquesta assumeix que la seva classe política (aquella que ofereix diverses opcions, la que es distreu amb sentències que encara s'han de pronunciar, la que mareja la perdiu amb les seleccions) es troba immersa en un batibull tan patètic com inútil.
Un altre èxit atribuïble a les consultes és la naturalitat amb què part de la ciutadania ha expressat la seva voluntat que aquest país sigui normal d'una vegada. No se'n treu res, de cremar fotos o banderes: és la paraula el que ens farà caminar. Es crida molt més amb un vot que amb una consigna.
L'èxit més important de les consultes, de totes maneres, és la minsa minoria que ha votat no, perquè força a la reflexió. A Catalunya no hi ha una majoria social favorable a la independència i, d'entre aquesta majoria, hi ha hagut una part, molt petita, gairebé insignificant, a qui s'ha plantejat la proposta, que ha dedicat temps a pensar-hi i que ha volgut expressar-hi la seva oposició. I és aquest, el país a qui s'ha de convèncer. És allí, on s'han de fer passos endavant. És aquí, on alguna cosa es mou. Si n'hi ha que creuen que les consultes han punxat, és precisament en aquest punt on s'equivoquen.
És remarcable la capacitat no només de mobilització, sinó també de cohesió que han suposat les consultes. Hi ha qui ha votat, però també n'hi ha que han treballat, i alguns molt, perquè les consultes fossin una realitat. I és simptomàtic que sigui una part de la societat civil qui ho tiri endavant, perquè significa que aquesta assumeix que la seva classe política (aquella que ofereix diverses opcions, la que es distreu amb sentències que encara s'han de pronunciar, la que mareja la perdiu amb les seleccions) es troba immersa en un batibull tan patètic com inútil.
Un altre èxit atribuïble a les consultes és la naturalitat amb què part de la ciutadania ha expressat la seva voluntat que aquest país sigui normal d'una vegada. No se'n treu res, de cremar fotos o banderes: és la paraula el que ens farà caminar. Es crida molt més amb un vot que amb una consigna.
L'èxit més important de les consultes, de totes maneres, és la minsa minoria que ha votat no, perquè força a la reflexió. A Catalunya no hi ha una majoria social favorable a la independència i, d'entre aquesta majoria, hi ha hagut una part, molt petita, gairebé insignificant, a qui s'ha plantejat la proposta, que ha dedicat temps a pensar-hi i que ha volgut expressar-hi la seva oposició. I és aquest, el país a qui s'ha de convèncer. És allí, on s'han de fer passos endavant. És aquí, on alguna cosa es mou. Si n'hi ha que creuen que les consultes han punxat, és precisament en aquest punt on s'equivoquen.
dimecres, 21 d’abril del 2010
El pet
La Terra es tira un pet, amb cua, i s'arma un bon guirigall. Serveixi aquesta breu nota per expressar el malestar generalitzat de les meves neurones davant el desvessall de dades a què han estat exposades: els milers de vols cancel·lats, els milions de passatgers que dormen en lliteres, el tant per cent de treballadors que no han pogut anar a treballar, els milers de milions que perden diàriament les companyies aeronàutiques, uns altres milers de milions de paquets de missatgeria que no s'han pogut entregar, els altres milions que s'embutxaquen les companyies d'autocars i les de trens, els quatre duros que arrepleguen els taxistes, l'agost que fan els hotels, hostals, restaurants, bars, càmpings i aneu a saber si també les cases de barrets, els erasmus que no han pogut tornar a casa, els que volien marxar-ne i no han pogut, la boda que no s'ha celebrat, l'autocar del Barça, el condemnat xiulet de l'àrbitre del Barça, i, que no me'n descuidi tampoc, els parts meteorològics, les fotos en infra-roig de la cua del pet (per cert, del servei meteorològic de Noruega, Noruega país de volcans), les previsions, el vent, els núvols, el sol, la pluja, els aeroports que tanquen, l'hora que han tancat i l'hora que preveuen obrir, l'hora que no obren quan havien d'obrir, l'hora que obren parcialment i la que obren totalment, els espais aeris, les previsions dels governs, les teories sobre la fi del món i el puto dia del Judici Final.
Enmig de tot aquest merder, l'única pregunta que no s'ha respost satisfactòriament és per què, si no hi havia ni un avió volant pel cel i tot l'esvalot l'hem tingut a peu de carrer, ho anomenen caos aeri.
Enmig de tot aquest merder, l'única pregunta que no s'ha respost satisfactòriament és per què, si no hi havia ni un avió volant pel cel i tot l'esvalot l'hem tingut a peu de carrer, ho anomenen caos aeri.
dimecres, 14 d’abril del 2010
Gourmets
Queda tan en evidència la poca qualitat de la democràcia espanyola quan a un jutge l'asseuen al banc dels acusats després d'investigar els crims del franquisme com quan una llei aprovada en referèndum es pot dur davant del Tribunal Constitucional. I diu molt d'Espanya que, per a l'intel·lectualam progre madrileny, l'afer Garzón mereixi els esgarips unànimes de torn i l'Estatut, un silenci còmplice amb l'statu quo.
L'Almodóvar i companyia tenen esperit de gourmet: és més guai defensar Garzón que partir-se la cara per les mamarratxades dels provincians. En canvi, la caverna política,la Brunete mediàtica i, en fi, el conjunt de la dreta espanyola pecarà d'un enfilall de xacres escandaloses, que evitarem desglossar per manca d'espai i de temps, però si d'alguna cosa no se'ls pot acusar és d'incoherència: a l'hora de repartir, ho foten tot al mateix sac i ja us podeu anar apartant. Després de totes les barrabassades que hem arribat a sentir, encara sentim i, de ben segur, ens queden per sentir amb l'Estatut, encara és hora que un sol d'aquests Rousseau de pa sucat amb oli hagi tingut els pebrots suficients per piular sobre la salut democràtica d'Espanya.
Tota aquesta colla de mestretites amb ulleres de sol i de gest condescendent haurien de tenir present una frase d'Aristòtil que agraeixo personalment a Google: l'excel·lència moral és resultat de l'habitud. Abans de donar lliçons cal estar legitimat per fer-ho.
L'Almodóvar i companyia tenen esperit de gourmet: és més guai defensar Garzón que partir-se la cara per les mamarratxades dels provincians. En canvi, la caverna política,la Brunete mediàtica i, en fi, el conjunt de la dreta espanyola pecarà d'un enfilall de xacres escandaloses, que evitarem desglossar per manca d'espai i de temps, però si d'alguna cosa no se'ls pot acusar és d'incoherència: a l'hora de repartir, ho foten tot al mateix sac i ja us podeu anar apartant. Després de totes les barrabassades que hem arribat a sentir, encara sentim i, de ben segur, ens queden per sentir amb l'Estatut, encara és hora que un sol d'aquests Rousseau de pa sucat amb oli hagi tingut els pebrots suficients per piular sobre la salut democràtica d'Espanya.
Tota aquesta colla de mestretites amb ulleres de sol i de gest condescendent haurien de tenir present una frase d'Aristòtil que agraeixo personalment a Google: l'excel·lència moral és resultat de l'habitud. Abans de donar lliçons cal estar legitimat per fer-ho.
dijous, 8 d’abril del 2010
La pixera de l'Huguet
Quan Rodalies va ser transferida a la Generalitat, l'inefable conseller Nadal va anunciar urbi et orbe, en l'entrevista de torn a TV3, que havia advertit als responsables de la Renfe que visitaria tots els lavabos de totes les estacions de Catalunya. Desconec l'origen d'aquesta fal·lera de l'Honorable per les latrines -per sort-, com ignoro si ha complert amb l'amenaça de desenfundar l'arma a les comunes, però és evident que l'estil Clint Eastwood de Nadal ha colpit l'ànima del conseller Huguet.
El senyor Josep Huguet és conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, un títol tan ampul·lós com inútil, en aquest país de Déu, i ha advertit a Salou que podria perdre la certificació de "turisme familiar" -a saber, per cert, qui, com, per què i des d'on es concedeix tal distingit guardó. La causa d'aquest desprestigi potencial és la celebració de la Saloufest, una mena d'esdeveniment que consisteix que vinguin uns quants milers d'anglesos amb poc tupí a mamar més del compte, cridar com si el mateix diable els empaités i ensenyar el cul al mig del carrer.
Cal agrair la celeritat de la resposta del conseller a la denúncia que diaris, ràdios i televisions del país han fet immediatament d'aquesta indigna farra britànica que fa tan sols vuit anys que se celebra a Salou. És completament comprensible que Catalunya es posi les mans al cap, amb en Clint al capdavant, davant d'aquesta nova moda de visitar-nos per engatar-se i posar-se com a gambes. Qualsevol país civilitzat s'escandalitzaria. A Holanda, per exemple, amb tota seguretat ja hauran retirat Amsterdam com a destí de "turisme familiar". I això que mai cap català no l'ha visitada per fotre's de porros fins a les celles.
El país ha d'agrair la valentia d'homes fets i drets com Huguet i com Nadal. Són mascles autèntics i, en la seva lògica urinària, no els importa pixar fora de test. I si algú en surt esquitxat, tant se val. En Clint sempre tenia raó.
El senyor Josep Huguet és conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, un títol tan ampul·lós com inútil, en aquest país de Déu, i ha advertit a Salou que podria perdre la certificació de "turisme familiar" -a saber, per cert, qui, com, per què i des d'on es concedeix tal distingit guardó. La causa d'aquest desprestigi potencial és la celebració de la Saloufest, una mena d'esdeveniment que consisteix que vinguin uns quants milers d'anglesos amb poc tupí a mamar més del compte, cridar com si el mateix diable els empaités i ensenyar el cul al mig del carrer.
Cal agrair la celeritat de la resposta del conseller a la denúncia que diaris, ràdios i televisions del país han fet immediatament d'aquesta indigna farra britànica que fa tan sols vuit anys que se celebra a Salou. És completament comprensible que Catalunya es posi les mans al cap, amb en Clint al capdavant, davant d'aquesta nova moda de visitar-nos per engatar-se i posar-se com a gambes. Qualsevol país civilitzat s'escandalitzaria. A Holanda, per exemple, amb tota seguretat ja hauran retirat Amsterdam com a destí de "turisme familiar". I això que mai cap català no l'ha visitada per fotre's de porros fins a les celles.
El país ha d'agrair la valentia d'homes fets i drets com Huguet i com Nadal. Són mascles autèntics i, en la seva lògica urinària, no els importa pixar fora de test. I si algú en surt esquitxat, tant se val. En Clint sempre tenia raó.
dilluns, 5 d’abril del 2010
Vols dir?
És de suposar que quan a Galileu li van comentar, fa uns segles, que el sol girava al voltant de la Terra, devia preguntar: vols dir? I vet aquí que ara uns quants personatges pixen en una bossa dins d'un artefacte que flota a no sé quants centenars de quilòmetres sobre el teu cap.
En queden pocs, d'escèptics. Qualsevol il·luminat s'asseu en una sala de premsa, vomita que a vuitanta quilòmetres per hora el diòxid de carboni és menys diòxid i tot déu abaixa el cap, fa una genuflexió i posa un ciri a la Verge de Montserrat -a qui, no cal dir-ho, això de les autovies agafa més aviat de lluny.
D'això va, aquest bloc. De pensar una mica i compartir-ho. De posar en dubte allò que ens donen mastegat els mitjans de comunicació. De riure's dels dogmes que ens imposen els pensaments polítics correctes. De descarregar una mica de mala llet, també. En fi, de preguntar-se vols dir?, quan m'ensumi que algú em dóna gat per llebre. I, sobretot, d'escriure el que em dongui la gana.
En queden pocs, d'escèptics. Qualsevol il·luminat s'asseu en una sala de premsa, vomita que a vuitanta quilòmetres per hora el diòxid de carboni és menys diòxid i tot déu abaixa el cap, fa una genuflexió i posa un ciri a la Verge de Montserrat -a qui, no cal dir-ho, això de les autovies agafa més aviat de lluny.
D'això va, aquest bloc. De pensar una mica i compartir-ho. De posar en dubte allò que ens donen mastegat els mitjans de comunicació. De riure's dels dogmes que ens imposen els pensaments polítics correctes. De descarregar una mica de mala llet, també. En fi, de preguntar-se vols dir?, quan m'ensumi que algú em dóna gat per llebre. I, sobretot, d'escriure el que em dongui la gana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
