Que parin, per favor...

Enmig del guirigall habitual d'estirabots, cartells i fotos de polítics fent petons a nens, a les últimes campanyes electorals s'hi han sumat dos elements particularment molestos. Un, la política 2.0 (*), i l'altre, els presentadors del Telenotícies, amb el que anomenarem la qüestió dels pets.
Concentrem-nos en aquests últims -els presentadors, vull dir-, que ja porten algunes campanyes amb el tema i avui m'han donat el dinar. Els periodistes de TV3 (ignoro el que fan els dels altres mitjans públics, però si ho fan la meva humil reflexió també va per ells) es queixen que no els deixen enfocar les informacions de la campanya "d'acord amb criteris periodístics". Estan obligats a respectar un espai determinat per a cada partit, en proporció i amb ordre a la representació parlamentària de cadascun i se'n lamenten diàriament, en directe i en antena.
Perquè ens entenguem, aquesta obligació que tenen significa que si el senyor Albert Rivera es tira un pet que fa més pudor que el del senyor Artur Mas, la pudor del pet del senyor Mas sempre sortirà en primer lloc, encara que aquesta sigui menor que la del pet del senyor Rivera. Fins i tot en el cas que el pet del senyor Mas fos menys sorollós -gairebé una llufa- i més curt i el pet del senyor Rivera més sonor, més llarg i amb llepet, fins i tot així, dèiem, el pet del senyor Mas sortiria per TV3 primer i amb una durada superior que el pet del senyor Rivera.
És justa, la qüestió dels pets? Ho ignoro, però és just que es castigui cada punyeter dia de cada punyetera campanya l'espectador del TN a sentir sempre la mateixa cantarella que no firmen les cròniques per la qüestió en si? Amb tots els respectes, s'ha de ser tan refotudament pesat? Com si no en tinguéssim prou amb els polítics, escoltin. Aquest migdia fins i tot han emès un reportatge sobre el tema. Pensava que una de les màximes del periodisme és que els periodistes no han de ser mai notícia. I creia que una notícia és alguna cosa nova. NOVA.
Tinc el convenciment que s'és periodista per vocació. I honestament penso que un periodista a qui no deixin explicar el que vol i com vol ha de plegar del mitjà on està treballant i anar on l'hi deixin fer, no passar-se el dia queixant-se'n als seus espectadors o lectors. Si els "criteris periodístics" que han de prevaler són els d'aquells que s'entesten a erigir-se en protagonistes d'una batalleta domèstica, en un mitjà públic i enmig d'un entorn tan seriós (a pesar dels mateixos polítics) com una campanya electoral, potser ja estem bé com estem.

(*)La política 2.0 provoca que Twitter i Facebook s'omplin de missatges de qualsevol militant de carnet amb proclames que, en el millor dels casos, no fan res més que reiterar el que ha mastegat l'adorat líder de torn. En el pitjor, són reflexions personals. Hi ha excepcions honroses, però -com qualsevol excepció- comptades.

El Papa i el català

Ve el Papa i es munta el Cristo gros. Al Facebook, un grup advoca per donar a l'Àfrica el que costa que vingui i un altre grup exhorta a treure la senyera mentre desfila pels carrers de Barcelona amb aquella mena de tanc fleuma. Hi ha gent -paraula, que ho han vist aquests dos ullets- que pertany als dos grups. Vaja, gent que vol que el Papa vingui de gorra i poder treure la senyera igualment, que qualsevol excusa és bona.
Més inquietant encara està la cosa al món real. Monges emocionades, ecosocialistes indignats, anuncis a Il Corriere della Sera... Segons La Vanguardia, tots els catalanoparlants ens hem de córrer perquè el Papa hará un uso sustantivo del català, cosa que, segons Rajoy, és la millor cosa que ha passat al català en mil anys. Val a dir que, a banda de l'exageració, és millor que el Papa mastegui el català que no una sentència del Tribunal Constitucional, vist el panorama.
Segons sembla, que el Papa entoni lletanies en català ens dóna una dimensió internacional perdurable i no hi ha una falsedat, volguda o no, més gran. Només cal recordar que el català es va utilitzar als Jocs Olímpics de Barcelona durant quinze dies i encara és hora que els guiris que pixen a les Rambles demanin birra en l'idioma propi d'aquest país.
El millor que pot passar al català és que els que el parlem no hi renunciem, ni a parlar-lo ni a escriure'l amb una mínima decència. És l'única esperança que li queda. El Papa pot parlar en català, però els catalans no podem fer el papanates.