El punt 5

Escoltin, a mi també em cansa el tema, però de vegades algunes argúcies fan de mal pair. Llegia ahir el famós article del senyor Vargas Llosa a El País (vet-lo aquí), segons el qual, després de tot un reguitzell d'explicacions envitricollades, ja estem bé com estem i aquí pau i després glòria en nom de la llibertat.

En realitat, Vargas Llosa no fa res més que recollir tot l'argumentari jacobinista madrileny i vestir-lo de flors, perquè d'escriure en sap un niu. Parlem-ne, però abans un aclariment: en benefici de la concurrència puc arribar a adoptar, no sense agafar-lo amb pinces, algun concepte encunyat per aquesta obsessió tan catalana per l'eufemisme i la grandiloqüència. No es posin, doncs, les mans al cap si per aquest modest escrit s'escapoleixen abstraccions tan nostrades com 'dret a decidir', per posar-ne un exemple.

Dèiem que l'escriptor peruà sintetitza magistralment, encara que -tot s'ha de dir- també un xic desordenadament, les raons per la qual Catalunya ha de pertànyer ad aeternum a Espanya. Com que Déu Nostre Senyor m'ha dotat d'una generositat si bé no extrema sí que més que notable, els ho esquematitzaré de la manera següent perquè ho entenguin:

1) Unes poques ments privilegiades, perverses i maquiavèliques, a través d'una ideologia nacionalista i els seus instruments infames, han adotzenat una part més que significativa de la societat catalana.
2) El nacionalisme esborra les llibertats individuals. No se sap ben bé per què (l'amic Vargas s'hi fot un bon embolic), però escoltin: les esborra, tu.
3) La llibertat de l'individu ha de ser respectada. Ves qui no hi estaria d'acord, oi?
4) La Constitució, aquesta mena de Bíblia legal, respecta i fa respectar (és molt important, vagin a saber per què, utilitzar aquest circumloqui) aquesta llibertat dels individus.
5) Aquesta Constitució, entre d'altres, la van escriure els malvats del punt 1 i la van votar els pobres adotzenats del punt 2. Ja fa uns quants anys i la majoria, de fet, ja crien malves, però això no importa gaire. Les coses són així i, entre els del punt 1 i els del punt 2, el punt 3 i el punt 4 queden validats. I punt.

No em trobaran, estimats amics, defensant el nacionalisme. Ja prou que ho fa sol, i molts cops força malament, però això són figues d'un altre paner. No. Sense ànims de filosofar -Déu me'n guard- vull cridar l'atenció sobre això de la llibertat individual. Fixin-se amb quin mestratge en parla Vargas Llosa:

"(...) la libertad del individuo, la más importante conquista de la historia, que dio al ciudadano la prerrogativa de elegir su propio destino –su cultura, su religión, su vocación, su lengua, su domicilio, su identidad sexual- y de coexistir con los demás, siendo distinto a los otros, sin ser discriminado ni penalizado por ello".

Segons el raonament -empíricament més que discutible, d'altra banda- de Vargas Llosa, la llibertat individual ja està prou garantida en determinades dimensions, més que suficients. Quan a algun pobre diable se li acut que a aquesta llibertat individual cal afegir-li la voluntat de construir una legalitat diferent, compartida amb tota una colla d'altres pobres diables, es traspassa un complex enrevessat de garanties constitucionals: "La libertad no puede significar libertinaje ni caos".

Lapidari: si, en l'exercici de la seva llibertat individual vostès, senyors, volen practicar el dret a decidir es trobaran davant la mà paternal de Vargas Llosa; si, en canvi, prefereixen, en aquest mateix exercici, continuar pertanyent al Regne, la seva llibertat individual és la correcta. És la del punt 5, la superior a l'altra. Que l'altra sigui majoritària no és res més que un desafortunat incident circumstancial en aquest divertiment indesxifrable que és la democràcia.