Si teniu certa edat encara recordareu haver arrencat a mossegades unes calcetes de la marca Miss. La marca Miss (i la seva germana per peces masculines, la Jim) les fabricava una empresa igualadina, Fabrilmalla. Jo hi vaig viure just a costat, al carrer de Sant Carles. Si no em falla la memòria, poc abans de les nou del matí, quan corria per arribar a l'hora als Maristes, sonava l'alarma i tot de senyores amb bata -i algun senyor- sortien amb l'entrepà sota el braç per esmorzar. Eren dotzenes.
A Igualada teixíem -jo no, però en general, ja m'enteneu. Jerseis, pijames i, principalment, mitjons i calçotets. Alguns encara en fan: us sonarà el Punto Blanco per exemple, i no serà estrany que alguns de vosaltres hagueu vingut a comprar als outlets, però ara aquí som la Detroit de Catalunya. Va passar que, arribat un moment determinat, la vostra intel·ligència consumista us va portar a comprar coses dels "xinos", molt més barates. Algunes empreses igualadines "de tota la vida" van tancar o van marxar a produir a la Xina o al Vietnam, o a algun lloc a prendre pel cul on sortís més barat per poder vendre-us les coses més barates.
Als de l'altre gran pilar de la indústria igualadina, els de la pell, els va passar tres quarts del mateix. Trobàveu sabates, caçadores i bosses de dona dels xinos i les compràveu. I us vau oblidar de nosaltres -de mi no, però en general, ja m'enteneu. I ara només hi penseu quan fan allò del Rec (allà on hi havia les fàbriques adoberes) cada mig any, que veniu a comprar coses barates -ves per on- del Mango, de la Benetton o del déu que els hagi parit.
(Sí, tenim cert punt de massoquisme emocional -jo no, però en general, ja m'enteneu.)
Com que mentre tot això passava tot Cristo vivent es va posar a construir coses, nosaltres també -jo no, però en general, ja m'enteneu. I ara resulta que allà on hi havia el Fabrilmalla hi ha un edifici d'aquests d'aspecte tan modernet, on és de suposar que hi haurà cuines elèctriques i banys amb acabats pretensiosos i famílies hipotecades fins al coll.
I aleshores, gran part d'aquestes famílies, com gran part de tots vosaltres, us vau dedicar al desenfrè i anàveu a restaurants cars i demanàveu Marqués de Cáceres com aquell qui en sap molt, de vins. Us vau oblidar que de petits us fotíeu el Priorat o un bon Gandesa a granel i us emborratxàveu igual i vau començar a demanar ampolles de fora. Posa'm un Rioja criança bo que tinguis, dèieu amb una punta de complicitat al cambrer, el coneguéssiu o no -al cambrer vull dir; i al vi també, ara que hi penso. Això sí, per Nadal, quan per la tele emetien aquell anunci de les bombolles de la Freixenet per primera vegada us hi embadocàveu, ben encaterinats, i després anàveu al súper i en compràveu i així pensàveu que féieu país.
I ara resulta que el president de la Freixenet diu que ja li va bé ser espanyol i vosaltres us foteu les mans al cap. Vosaltres que compràveu jerseis i sabates als xinos, que demanàveu un Ribera del Duero al restaurant de la cantonada, vosaltres us indigneu. Compreu Freixenet o Codorniu perquè està bé de preu i perquè ja va bé i us oblideu dels petits productors de cava, catalans com vosaltres, per quatre cèntims l'ampolla. Au, va.
El president de la Freixenet... Deixeu de comprar jerseis xinos, de demanar riojes, de comprar cava barat. Deixeu de ser tan catalans i sigueu catalans de veritat d'una vegada.
dimarts, 5 de novembre del 2013
dilluns, 23 de setembre del 2013
El punt 5
Escoltin, a mi també em cansa el tema, però de vegades algunes argúcies fan de mal pair. Llegia ahir el famós article del senyor Vargas Llosa a El País (vet-lo aquí), segons el qual, després de tot un reguitzell d'explicacions envitricollades, ja estem bé com estem i aquí pau i després glòria en nom de la llibertat.
En realitat, Vargas Llosa no fa res més que recollir tot l'argumentari jacobinista madrileny i vestir-lo de flors, perquè d'escriure en sap un niu. Parlem-ne, però abans un aclariment: en benefici de la concurrència puc arribar a adoptar, no sense agafar-lo amb pinces, algun concepte encunyat per aquesta obsessió tan catalana per l'eufemisme i la grandiloqüència. No es posin, doncs, les mans al cap si per aquest modest escrit s'escapoleixen abstraccions tan nostrades com 'dret a decidir', per posar-ne un exemple.
Dèiem que l'escriptor peruà sintetitza magistralment, encara que -tot s'ha de dir- també un xic desordenadament, les raons per la qual Catalunya ha de pertànyer ad aeternum a Espanya. Com que Déu Nostre Senyor m'ha dotat d'una generositat si bé no extrema sí que més que notable, els ho esquematitzaré de la manera següent perquè ho entenguin:
1) Unes poques ments privilegiades, perverses i maquiavèliques, a través d'una ideologia nacionalista i els seus instruments infames, han adotzenat una part més que significativa de la societat catalana.
2) El nacionalisme esborra les llibertats individuals. No se sap ben bé per què (l'amic Vargas s'hi fot un bon embolic), però escoltin: les esborra, tu.
3) La llibertat de l'individu ha de ser respectada. Ves qui no hi estaria d'acord, oi?
4) La Constitució, aquesta mena de Bíblia legal, respecta i fa respectar (és molt important, vagin a saber per què, utilitzar aquest circumloqui) aquesta llibertat dels individus.
5) Aquesta Constitució, entre d'altres, la van escriure els malvats del punt 1 i la van votar els pobres adotzenats del punt 2. Ja fa uns quants anys i la majoria, de fet, ja crien malves, però això no importa gaire. Les coses són així i, entre els del punt 1 i els del punt 2, el punt 3 i el punt 4 queden validats. I punt.
No em trobaran, estimats amics, defensant el nacionalisme. Ja prou que ho fa sol, i molts cops força malament, però això són figues d'un altre paner. No. Sense ànims de filosofar -Déu me'n guard- vull cridar l'atenció sobre això de la llibertat individual. Fixin-se amb quin mestratge en parla Vargas Llosa:
"(...) la libertad del individuo, la más importante conquista de la historia, que dio al ciudadano la prerrogativa de elegir su propio destino –su cultura, su religión, su vocación, su lengua, su domicilio, su identidad sexual- y de coexistir con los demás, siendo distinto a los otros, sin ser discriminado ni penalizado por ello".
Segons el raonament -empíricament més que discutible, d'altra banda- de Vargas Llosa, la llibertat individual ja està prou garantida en determinades dimensions, més que suficients. Quan a algun pobre diable se li acut que a aquesta llibertat individual cal afegir-li la voluntat de construir una legalitat diferent, compartida amb tota una colla d'altres pobres diables, es traspassa un complex enrevessat de garanties constitucionals: "La libertad no puede significar libertinaje ni caos".
Lapidari: si, en l'exercici de la seva llibertat individual vostès, senyors, volen practicar el dret a decidir es trobaran davant la mà paternal de Vargas Llosa; si, en canvi, prefereixen, en aquest mateix exercici, continuar pertanyent al Regne, la seva llibertat individual és la correcta. És la del punt 5, la superior a l'altra. Que l'altra sigui majoritària no és res més que un desafortunat incident circumstancial en aquest divertiment indesxifrable que és la democràcia.
En realitat, Vargas Llosa no fa res més que recollir tot l'argumentari jacobinista madrileny i vestir-lo de flors, perquè d'escriure en sap un niu. Parlem-ne, però abans un aclariment: en benefici de la concurrència puc arribar a adoptar, no sense agafar-lo amb pinces, algun concepte encunyat per aquesta obsessió tan catalana per l'eufemisme i la grandiloqüència. No es posin, doncs, les mans al cap si per aquest modest escrit s'escapoleixen abstraccions tan nostrades com 'dret a decidir', per posar-ne un exemple.
Dèiem que l'escriptor peruà sintetitza magistralment, encara que -tot s'ha de dir- també un xic desordenadament, les raons per la qual Catalunya ha de pertànyer ad aeternum a Espanya. Com que Déu Nostre Senyor m'ha dotat d'una generositat si bé no extrema sí que més que notable, els ho esquematitzaré de la manera següent perquè ho entenguin:
1) Unes poques ments privilegiades, perverses i maquiavèliques, a través d'una ideologia nacionalista i els seus instruments infames, han adotzenat una part més que significativa de la societat catalana.
2) El nacionalisme esborra les llibertats individuals. No se sap ben bé per què (l'amic Vargas s'hi fot un bon embolic), però escoltin: les esborra, tu.
3) La llibertat de l'individu ha de ser respectada. Ves qui no hi estaria d'acord, oi?
4) La Constitució, aquesta mena de Bíblia legal, respecta i fa respectar (és molt important, vagin a saber per què, utilitzar aquest circumloqui) aquesta llibertat dels individus.
5) Aquesta Constitució, entre d'altres, la van escriure els malvats del punt 1 i la van votar els pobres adotzenats del punt 2. Ja fa uns quants anys i la majoria, de fet, ja crien malves, però això no importa gaire. Les coses són així i, entre els del punt 1 i els del punt 2, el punt 3 i el punt 4 queden validats. I punt.
No em trobaran, estimats amics, defensant el nacionalisme. Ja prou que ho fa sol, i molts cops força malament, però això són figues d'un altre paner. No. Sense ànims de filosofar -Déu me'n guard- vull cridar l'atenció sobre això de la llibertat individual. Fixin-se amb quin mestratge en parla Vargas Llosa:
"(...) la libertad del individuo, la más importante conquista de la historia, que dio al ciudadano la prerrogativa de elegir su propio destino –su cultura, su religión, su vocación, su lengua, su domicilio, su identidad sexual- y de coexistir con los demás, siendo distinto a los otros, sin ser discriminado ni penalizado por ello".
Segons el raonament -empíricament més que discutible, d'altra banda- de Vargas Llosa, la llibertat individual ja està prou garantida en determinades dimensions, més que suficients. Quan a algun pobre diable se li acut que a aquesta llibertat individual cal afegir-li la voluntat de construir una legalitat diferent, compartida amb tota una colla d'altres pobres diables, es traspassa un complex enrevessat de garanties constitucionals: "La libertad no puede significar libertinaje ni caos".
Lapidari: si, en l'exercici de la seva llibertat individual vostès, senyors, volen practicar el dret a decidir es trobaran davant la mà paternal de Vargas Llosa; si, en canvi, prefereixen, en aquest mateix exercici, continuar pertanyent al Regne, la seva llibertat individual és la correcta. És la del punt 5, la superior a l'altra. Que l'altra sigui majoritària no és res més que un desafortunat incident circumstancial en aquest divertiment indesxifrable que és la democràcia.
dimarts, 23 de juliol del 2013
"Gracias a Dios que soy negro y que no soy catalán"
Mons pares sempre han estat de llegir. Redéu, entraven els del Círculo de Lectores a casa i els ho encolomaven tot. Sonava el timbre de casa i ja sabies que pujaven Dostoievski i una parella de comercials de paraula fàcil i vestit barat. En recordo una, de comercial, que tenia uns pits així de grans.
Ma mare es va cuidar prou de cultivar aquesta afició (als llibres, vull dir; no als pits grans) i no em fa vergonya reconèixer que vaig créixer envoltat del Teo, el Tintin, l'Astèrix i, finalment, del Zoo d'en Pitus. Més enllà, a la saleta, ho atapeïen tot de llibres, mons pares. La Gran Enciclopèdia Catalana, la col·lecció de l'A Tot Vent de l'editorial Proa, la Bíblia, la Maravillosa España... Recony, fins i tot hi havia "El bebé y el niño", jo què sé. Un munt de llibres. Entre tot aquest desvessall d'enciclopèdies i col·leccions n'hi havia una de "Premios Nobel", amb títols de Mann, de Faulkner, de Buck, de Sholokhov i altres, entre ells Hemingway. No els he llegit tots, ni molt menys, però sí a Hemingway i ho comento perquè ve a tomb del que vull explicar.
El títol que oferia la col·lecció era "Por quién doblan las campanas" (eren traduccions al castellà) i el llibre, propietat de mons pares però justament arramblat pel qui subscriu aquest escrit -ai, que complicades són les relacions paterno-filials-, és un exemplar de tapa dura, verda, editat per Planeta el setembre de 1973. El vaig llegir fa cosa de quinze o setze anys, potser una mica menys, i me'n va impactar un passatge, al capítol cinquè, que us reprodueixo aquí:
"-Bueno -oyó Jordan decir a alguien-. Cántanos ahora lo del catalán, gitano.
-No.
-Sí, hombre, sí; lo del catalán.
-Bueno -dijo el gitano, y empezó a cantar con voz lamentosa:
Tengo nariz aplastá,
tengo cara charolá,
pero soy un hombre
como los demás.
-Olé -dijo alguien-. Adelante, gitano.
La voz del gitano se elevó, trágica y burlona:
Gracias a Dios que soy negro
y que no soy catalán."
No hi ha cap nota a peu de pàgina del traductor especificant si en el text original la cançó del gitano apareix en castellà, i tampoc no ho he buscat. Just després, Hemingway no hi dóna ni la més mínima importància, a això del "catalán", i, tal com apareix inopinadament el tema, aquest torna a desaparèixer. És precisament aquesta indiferència total a la cosa la que em va sobtar. La novel·la situa l'acció durant la guerra civil espanyola, Robert Jordan estava enmig d'una colla de republicans i s'agafa aquesta invectiva anticatalana d'una forma totalment natural. Probablement aquí també es demostra que a Hemingway, com a la immensa majoria d'americans d'aleshores i d'ara, la qüestió catalana els importa un rave, però, sigui com sigui, la transcripció de la cançó ens porta a un fet fonamental: l'anticatalanisme, entès aquest isme no com a ideologia, té unes arrels profundes en la societat espanyola i la cultura castellana.
En aquest sentit, que un alt càrrec del govern espanyol es refereixi despectivament als "catalans de merda", en el seu conjunt, no hauria de sorprendre gens ni mica i ni tan sols no hauria d'escandalitzar. És més, destituir aquest senyor és una hipocresia per part del govern espanyol i aplaudir-ho, del cantó català, una mostra més de com ens posa de burros el victimisme pujolià.
Ma mare es va cuidar prou de cultivar aquesta afició (als llibres, vull dir; no als pits grans) i no em fa vergonya reconèixer que vaig créixer envoltat del Teo, el Tintin, l'Astèrix i, finalment, del Zoo d'en Pitus. Més enllà, a la saleta, ho atapeïen tot de llibres, mons pares. La Gran Enciclopèdia Catalana, la col·lecció de l'A Tot Vent de l'editorial Proa, la Bíblia, la Maravillosa España... Recony, fins i tot hi havia "El bebé y el niño", jo què sé. Un munt de llibres. Entre tot aquest desvessall d'enciclopèdies i col·leccions n'hi havia una de "Premios Nobel", amb títols de Mann, de Faulkner, de Buck, de Sholokhov i altres, entre ells Hemingway. No els he llegit tots, ni molt menys, però sí a Hemingway i ho comento perquè ve a tomb del que vull explicar.
El títol que oferia la col·lecció era "Por quién doblan las campanas" (eren traduccions al castellà) i el llibre, propietat de mons pares però justament arramblat pel qui subscriu aquest escrit -ai, que complicades són les relacions paterno-filials-, és un exemplar de tapa dura, verda, editat per Planeta el setembre de 1973. El vaig llegir fa cosa de quinze o setze anys, potser una mica menys, i me'n va impactar un passatge, al capítol cinquè, que us reprodueixo aquí:
"-Bueno -oyó Jordan decir a alguien-. Cántanos ahora lo del catalán, gitano.
-No.
-Sí, hombre, sí; lo del catalán.
-Bueno -dijo el gitano, y empezó a cantar con voz lamentosa:
Tengo nariz aplastá,
tengo cara charolá,
pero soy un hombre
como los demás.
-Olé -dijo alguien-. Adelante, gitano.
La voz del gitano se elevó, trágica y burlona:
Gracias a Dios que soy negro
y que no soy catalán."
No hi ha cap nota a peu de pàgina del traductor especificant si en el text original la cançó del gitano apareix en castellà, i tampoc no ho he buscat. Just després, Hemingway no hi dóna ni la més mínima importància, a això del "catalán", i, tal com apareix inopinadament el tema, aquest torna a desaparèixer. És precisament aquesta indiferència total a la cosa la que em va sobtar. La novel·la situa l'acció durant la guerra civil espanyola, Robert Jordan estava enmig d'una colla de republicans i s'agafa aquesta invectiva anticatalana d'una forma totalment natural. Probablement aquí també es demostra que a Hemingway, com a la immensa majoria d'americans d'aleshores i d'ara, la qüestió catalana els importa un rave, però, sigui com sigui, la transcripció de la cançó ens porta a un fet fonamental: l'anticatalanisme, entès aquest isme no com a ideologia, té unes arrels profundes en la societat espanyola i la cultura castellana.
En aquest sentit, que un alt càrrec del govern espanyol es refereixi despectivament als "catalans de merda", en el seu conjunt, no hauria de sorprendre gens ni mica i ni tan sols no hauria d'escandalitzar. És més, destituir aquest senyor és una hipocresia per part del govern espanyol i aplaudir-ho, del cantó català, una mostra més de com ens posa de burros el victimisme pujolià.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
