25-A

"Punxada sobiranista", titulava avui El Periódico de Catalunya en portada i a cinc columnes, en un exercici de simplisme i, ja posats, de clara lectura electoral. Un titular socialista, diguem-ne. En canvi, l'independentisme té motius per considerar que, fins a cert punt, les consultes d'ahir són un èxit.
És remarcable la capacitat no només de mobilització, sinó també de cohesió que han suposat les consultes. Hi ha qui ha votat, però també n'hi ha que han treballat, i alguns molt, perquè les consultes fossin una realitat. I és simptomàtic que sigui una part de la societat civil qui ho tiri endavant, perquè significa que aquesta assumeix que la seva classe política (aquella que ofereix diverses opcions, la que es distreu amb sentències que encara s'han de pronunciar, la que mareja la perdiu amb les seleccions) es troba immersa en un batibull tan patètic com inútil.
Un altre èxit atribuïble a les consultes és la naturalitat amb què part de la ciutadania ha expressat la seva voluntat que aquest país sigui normal d'una vegada. No se'n treu res, de cremar fotos o banderes: és la paraula el que ens farà caminar. Es crida molt més amb un vot que amb una consigna.
L'èxit més important de les consultes, de totes maneres, és la minsa minoria que ha votat no, perquè força a la reflexió. A Catalunya no hi ha una majoria social favorable a la independència i, d'entre aquesta majoria, hi ha hagut una part, molt petita, gairebé insignificant, a qui s'ha plantejat la proposta, que ha dedicat temps a pensar-hi i que ha volgut expressar-hi la seva oposició. I és aquest, el país a qui s'ha de convèncer. És allí, on s'han de fer passos endavant. És aquí, on alguna cosa es mou. Si n'hi ha que creuen que les consultes han punxat, és precisament en aquest punt on s'equivoquen.

El pet

La Terra es tira un pet, amb cua, i s'arma un bon guirigall. Serveixi aquesta breu nota per expressar el malestar generalitzat de les meves neurones davant el desvessall de dades a què han estat exposades: els milers de vols cancel·lats, els milions de passatgers que dormen en lliteres, el tant per cent de treballadors que no han pogut anar a treballar, els milers de milions que perden diàriament les companyies aeronàutiques, uns altres milers de milions de paquets de missatgeria que no s'han pogut entregar, els altres milions que s'embutxaquen les companyies d'autocars i les de trens, els quatre duros que arrepleguen els taxistes, l'agost que fan els hotels, hostals, restaurants, bars, càmpings i aneu a saber si també les cases de barrets, els erasmus que no han pogut tornar a casa, els que volien marxar-ne i no han pogut, la boda que no s'ha celebrat, l'autocar del Barça, el condemnat xiulet de l'àrbitre del Barça, i, que no me'n descuidi tampoc, els parts meteorològics, les fotos en infra-roig de la cua del pet (per cert, del servei meteorològic de Noruega, Noruega país de volcans), les previsions, el vent, els núvols, el sol, la pluja, els aeroports que tanquen, l'hora que han tancat i l'hora que preveuen obrir, l'hora que no obren quan havien d'obrir, l'hora que obren parcialment i la que obren totalment, els espais aeris, les previsions dels governs, les teories sobre la fi del món i el puto dia del Judici Final.
Enmig de tot aquest merder, l'única pregunta que no s'ha respost satisfactòriament és per què, si no hi havia ni un avió volant pel cel i tot l'esvalot l'hem tingut a peu de carrer, ho anomenen caos aeri.

Gourmets

Queda tan en evidència la poca qualitat de la democràcia espanyola quan a un jutge l'asseuen al banc dels acusats després d'investigar els crims del franquisme com quan una llei aprovada en referèndum es pot dur davant del Tribunal Constitucional. I diu molt d'Espanya que, per a l'intel·lectualam progre madrileny, l'afer Garzón mereixi els esgarips unànimes de torn i l'Estatut, un silenci còmplice amb l'statu quo.
L'Almodóvar i companyia tenen esperit de gourmet: és més guai defensar Garzón que partir-se la cara per les mamarratxades dels provincians. En canvi, la caverna política,la Brunete mediàtica i, en fi, el conjunt de la dreta espanyola pecarà d'un enfilall de xacres escandaloses, que evitarem desglossar per manca d'espai i de temps, però si d'alguna cosa no se'ls pot acusar és d'incoherència: a l'hora de repartir, ho foten tot al mateix sac i ja us podeu anar apartant. Després de totes les barrabassades que hem arribat a sentir, encara sentim i, de ben segur, ens queden per sentir amb l'Estatut, encara és hora que un sol d'aquests Rousseau de pa sucat amb oli hagi tingut els pebrots suficients per piular sobre la salut democràtica d'Espanya.
Tota aquesta colla de mestretites amb ulleres de sol i de gest condescendent haurien de tenir present una frase d'Aristòtil que agraeixo personalment a Google: l'excel·lència moral és resultat de l'habitud. Abans de donar lliçons cal estar legitimat per fer-ho.

La pixera de l'Huguet

Quan Rodalies va ser transferida a la Generalitat, l'inefable conseller Nadal va anunciar urbi et orbe, en l'entrevista de torn a TV3, que havia advertit als responsables de la Renfe que visitaria tots els lavabos de totes les estacions de Catalunya. Desconec l'origen d'aquesta fal·lera de l'Honorable per les latrines -per sort-, com ignoro si ha complert amb l'amenaça de desenfundar l'arma a les comunes, però és evident que l'estil Clint Eastwood de Nadal ha colpit l'ànima del conseller Huguet.
El senyor Josep Huguet és conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, un títol tan ampul·lós com inútil, en aquest país de Déu, i ha advertit a Salou que podria perdre la certificació de "turisme familiar" -a saber, per cert, qui, com, per què i des d'on es concedeix tal distingit guardó. La causa d'aquest desprestigi potencial és la celebració de la Saloufest, una mena d'esdeveniment que consisteix que vinguin uns quants milers d'anglesos amb poc tupí a mamar més del compte, cridar com si el mateix diable els empaités i ensenyar el cul al mig del carrer.
Cal agrair la celeritat de la resposta del conseller a la denúncia que diaris, ràdios i televisions del país han fet immediatament d'aquesta indigna farra britànica que fa tan sols vuit anys que se celebra a Salou. És completament comprensible que Catalunya es posi les mans al cap, amb en Clint al capdavant, davant d'aquesta nova moda de visitar-nos per engatar-se i posar-se com a gambes. Qualsevol país civilitzat s'escandalitzaria. A Holanda, per exemple, amb tota seguretat ja hauran retirat Amsterdam com a destí de "turisme familiar". I això que mai cap català no l'ha visitada per fotre's de porros fins a les celles.
El país ha d'agrair la valentia d'homes fets i drets com Huguet i com Nadal. Són mascles autèntics i, en la seva lògica urinària, no els importa pixar fora de test. I si algú en surt esquitxat, tant se val. En Clint sempre tenia raó.

Vols dir?

És de suposar que quan a Galileu li van comentar, fa uns segles, que el sol girava al voltant de la Terra, devia preguntar: vols dir? I vet aquí que ara uns quants personatges pixen en una bossa dins d'un artefacte que flota a no sé quants centenars de quilòmetres sobre el teu cap.
En queden pocs, d'escèptics. Qualsevol il·luminat s'asseu en una sala de premsa, vomita que a vuitanta quilòmetres per hora el diòxid de carboni és menys diòxid i tot déu abaixa el cap, fa una genuflexió i posa un ciri a la Verge de Montserrat -a qui, no cal dir-ho, això de les autovies agafa més aviat de lluny.
D'això va, aquest bloc. De pensar una mica i compartir-ho. De posar en dubte allò que ens donen mastegat els mitjans de comunicació. De riure's dels dogmes que ens imposen els pensaments polítics correctes. De descarregar una mica de mala llet, també. En fi, de preguntar-se vols dir?, quan m'ensumi que algú em dóna gat per llebre. I, sobretot, d'escriure el que em dongui la gana.