"Gracias a Dios que soy negro y que no soy catalán"

Mons pares sempre han estat de llegir. Redéu, entraven els del Círculo de Lectores a casa i els ho encolomaven tot. Sonava el timbre de casa i ja sabies que pujaven Dostoievski i una parella de comercials de paraula fàcil i vestit barat. En recordo una, de comercial, que tenia uns pits així de grans.

Ma mare es va cuidar prou de cultivar aquesta afició (als llibres, vull dir; no als pits grans) i no em fa vergonya reconèixer que vaig créixer envoltat del Teo, el Tintin, l'Astèrix i, finalment, del Zoo d'en Pitus. Més enllà, a la saleta, ho atapeïen tot de llibres, mons pares. La Gran Enciclopèdia Catalana, la col·lecció de l'A Tot Vent de l'editorial Proa, la Bíblia, la Maravillosa España... Recony, fins i tot hi havia "El bebé y el niño", jo què sé. Un munt de llibres. Entre tot aquest desvessall d'enciclopèdies i col·leccions n'hi havia una de "Premios Nobel", amb títols de Mann, de Faulkner, de Buck, de Sholokhov i altres, entre ells Hemingway. No els he llegit tots, ni molt menys, però sí a Hemingway i ho comento perquè ve a tomb del que vull explicar.

El títol que oferia la col·lecció era "Por quién doblan las campanas" (eren traduccions al castellà) i el llibre, propietat de mons pares però justament arramblat pel qui subscriu aquest escrit -ai, que complicades són les relacions paterno-filials-, és un exemplar de tapa dura, verda, editat per Planeta el setembre de 1973. El vaig llegir fa cosa de quinze o setze anys, potser una mica menys, i me'n va impactar un passatge, al capítol cinquè, que us reprodueixo aquí:

"-Bueno -oyó Jordan decir a alguien-. Cántanos ahora lo del catalán, gitano.
-No.
-Sí, hombre, sí; lo del catalán.
-Bueno -dijo el gitano, y empezó a cantar con voz lamentosa:

Tengo nariz aplastá,
tengo cara charolá,
pero soy un hombre
como los demás.

-Olé -dijo alguien-. Adelante, gitano.
La voz del gitano se elevó, trágica y burlona:

Gracias a Dios que soy negro
y que no soy catalán."

No hi ha cap nota a peu de pàgina del traductor especificant si en el text original la cançó del gitano apareix en castellà, i tampoc no ho he buscat. Just després, Hemingway no hi dóna ni la més mínima importància, a això del "catalán", i, tal com apareix inopinadament el tema, aquest torna a desaparèixer. És precisament aquesta indiferència total a la cosa la que em va sobtar. La novel·la situa l'acció durant la guerra civil espanyola, Robert Jordan estava enmig d'una colla de republicans i s'agafa aquesta invectiva anticatalana d'una forma totalment natural. Probablement aquí també es demostra que a Hemingway, com a la immensa majoria d'americans d'aleshores i d'ara, la qüestió catalana els importa un rave, però, sigui com sigui, la transcripció de la cançó ens porta a un fet fonamental: l'anticatalanisme, entès aquest isme no com a ideologia, té unes arrels profundes en la societat espanyola i la cultura castellana.

En aquest sentit, que un alt càrrec del govern espanyol es refereixi despectivament als "catalans de merda", en el seu conjunt, no hauria de sorprendre gens ni mica i ni tan sols no hauria d'escandalitzar. És més, destituir aquest senyor és una hipocresia per part del govern espanyol i aplaudir-ho, del cantó català, una mostra més de com ens posa de burros el victimisme pujolià.