15 ema

Les grans contradiccions són les que acostumen a passar més desapercebudes. La Junta Electoral Central acaba de prohibir l'acampada a la Puerta del Sol, a Madrid, amb l'argument que els manifestants poden influir en el vot de la ciutadania. Per cert que arribi a poder ser, no deixa de ser pervers. Un candidat qualsevol pot ocupar qualsevol plaça de qualsevol poble d'aquest país, amb militants enfervorits agitant banderes, i demanar el vot per al seu partit; en canvi, un ciutadà qualsevol no pot quan n'aplega un o dos que se l'escoltin.
A ningú escapa que, a l'Estat espanyol, la democràcia ha caigut en mans dels partits polítics. No seria exagerat afirmar que, més que una democràcia, el que tenim és una partitocràcia. Són els aparells dels partits els que decideixen a qui votem -les llistes obertes són una quimera-, els que col·loquen els magistrats dels tribunals suprem i constitucional, els que marquen els vots dels parlamentaris, els que aproven els càrrecs de confiança. Per ser algú amb feina assegurada, en aquest país, només cal tenir carnet o llepar culs d'aquells que el tenen.
Els actors d'un règim, de bon principi, acostumen a actuar amb malaptesa davant una reacció contestatària col·lectiva a l'estat de les coses. N'és una bona mostra el desallotjament de la matinada anterior. Dels pocs dies que fa que dura la protesta és subratllable que el desconcert sigui el mínim comú denominador de polítics i mitjans de comunicació. A El País li va costar -i li costa encara- destacar les concentracions a la seva pàgina web. Rajoy va assegurar que havia vist gent amb ganes de treballar en tots els partits, sense destacar el PP per sobre del PSOE o de Bildu.
Ara bé, cal no oblidar que, malgrat tot, ja ens trobem en una democràcia. Reclamar una democràcia real és com exigir que Internet funcioni amb línia telefònica. Els espanyols poden estar tan cabrejats -i amb raó- com els egipcis, però Egipte no és Espanya. Si s'accepta que la democràcia és el menys imperfecte dels sistemes de govern, s'ha d'acceptar que els partits són un mal necessari i, en conseqüència, que el que es demana és menys arribisme i més treballar pels altres, menys eslògans i més substància. Més qualitat democràtica.
Precisament això és el que em desperta suspicàcies. Cagar-se amb tot i especialment amb els polítics és molt fàcil, però si darrere no hi ha una reflexió profunda, clara i ben construïda del que es vol es corre el perill de confondre un hashtag amb una voluntat social majoritària, és a dir, es corre el perill d'actuar com els polítics: vendre significants buits de significats. Les decisions assambleàries són molt romàntiques, escriure pancartes molt poètic i fer cassolades molt sorollós, però i després, què?