Que parin, per favor...

Enmig del guirigall habitual d'estirabots, cartells i fotos de polítics fent petons a nens, a les últimes campanyes electorals s'hi han sumat dos elements particularment molestos. Un, la política 2.0 (*), i l'altre, els presentadors del Telenotícies, amb el que anomenarem la qüestió dels pets.
Concentrem-nos en aquests últims -els presentadors, vull dir-, que ja porten algunes campanyes amb el tema i avui m'han donat el dinar. Els periodistes de TV3 (ignoro el que fan els dels altres mitjans públics, però si ho fan la meva humil reflexió també va per ells) es queixen que no els deixen enfocar les informacions de la campanya "d'acord amb criteris periodístics". Estan obligats a respectar un espai determinat per a cada partit, en proporció i amb ordre a la representació parlamentària de cadascun i se'n lamenten diàriament, en directe i en antena.
Perquè ens entenguem, aquesta obligació que tenen significa que si el senyor Albert Rivera es tira un pet que fa més pudor que el del senyor Artur Mas, la pudor del pet del senyor Mas sempre sortirà en primer lloc, encara que aquesta sigui menor que la del pet del senyor Rivera. Fins i tot en el cas que el pet del senyor Mas fos menys sorollós -gairebé una llufa- i més curt i el pet del senyor Rivera més sonor, més llarg i amb llepet, fins i tot així, dèiem, el pet del senyor Mas sortiria per TV3 primer i amb una durada superior que el pet del senyor Rivera.
És justa, la qüestió dels pets? Ho ignoro, però és just que es castigui cada punyeter dia de cada punyetera campanya l'espectador del TN a sentir sempre la mateixa cantarella que no firmen les cròniques per la qüestió en si? Amb tots els respectes, s'ha de ser tan refotudament pesat? Com si no en tinguéssim prou amb els polítics, escoltin. Aquest migdia fins i tot han emès un reportatge sobre el tema. Pensava que una de les màximes del periodisme és que els periodistes no han de ser mai notícia. I creia que una notícia és alguna cosa nova. NOVA.
Tinc el convenciment que s'és periodista per vocació. I honestament penso que un periodista a qui no deixin explicar el que vol i com vol ha de plegar del mitjà on està treballant i anar on l'hi deixin fer, no passar-se el dia queixant-se'n als seus espectadors o lectors. Si els "criteris periodístics" que han de prevaler són els d'aquells que s'entesten a erigir-se en protagonistes d'una batalleta domèstica, en un mitjà públic i enmig d'un entorn tan seriós (a pesar dels mateixos polítics) com una campanya electoral, potser ja estem bé com estem.

(*)La política 2.0 provoca que Twitter i Facebook s'omplin de missatges de qualsevol militant de carnet amb proclames que, en el millor dels casos, no fan res més que reiterar el que ha mastegat l'adorat líder de torn. En el pitjor, són reflexions personals. Hi ha excepcions honroses, però -com qualsevol excepció- comptades.