Carta oberta des de la Detroit catalana (de bon rotllo i tal)

Si teniu certa edat encara recordareu haver arrencat a mossegades unes calcetes de la marca Miss. La marca Miss (i la seva germana per peces masculines, la Jim) les fabricava una empresa igualadina, Fabrilmalla. Jo hi vaig viure just a costat, al carrer de Sant Carles. Si no em falla la memòria, poc abans de les nou del matí, quan corria per arribar a l'hora als Maristes, sonava l'alarma i tot de senyores amb bata -i algun senyor- sortien amb l'entrepà sota el braç per esmorzar. Eren dotzenes.

A Igualada teixíem -jo no, però en general, ja m'enteneu. Jerseis, pijames i, principalment, mitjons i calçotets. Alguns encara en fan: us sonarà el Punto Blanco per exemple, i no serà estrany que alguns de vosaltres hagueu vingut a comprar als outlets, però ara aquí som la Detroit de Catalunya. Va passar que, arribat un moment determinat, la vostra intel·ligència consumista us va portar a comprar coses dels "xinos", molt més barates. Algunes empreses igualadines "de tota la vida" van tancar o van marxar a produir a la Xina o al Vietnam, o a algun lloc a prendre pel cul on sortís més barat per poder vendre-us les coses més barates.

Als de l'altre gran pilar de la indústria igualadina, els de la pell, els va passar tres quarts del mateix. Trobàveu sabates, caçadores i bosses de dona dels xinos i les compràveu. I us vau oblidar de nosaltres -de mi no, però en general, ja m'enteneu. I ara només hi penseu quan fan allò del Rec (allà on hi havia les fàbriques adoberes) cada mig any, que veniu a comprar coses barates -ves per on- del Mango, de la Benetton o del déu que els hagi parit.

(Sí, tenim cert punt de massoquisme emocional -jo no, però en general, ja m'enteneu.)

Com que mentre tot això passava tot Cristo vivent es va posar a construir coses, nosaltres també -jo no, però en general, ja m'enteneu. I ara resulta que allà on hi havia el Fabrilmalla hi ha un edifici d'aquests d'aspecte tan modernet, on és de suposar que hi haurà cuines elèctriques i banys amb acabats pretensiosos i famílies hipotecades fins al coll.

I aleshores, gran part d'aquestes famílies, com gran part de tots vosaltres, us vau dedicar al desenfrè i anàveu a restaurants cars i demanàveu Marqués de Cáceres com aquell qui en sap molt, de vins. Us vau oblidar que de petits us fotíeu el Priorat o un bon Gandesa a granel i us emborratxàveu igual i vau començar a demanar ampolles de fora. Posa'm un Rioja criança bo que tinguis, dèieu amb una punta de complicitat al cambrer, el coneguéssiu o no -al cambrer vull dir; i al vi també, ara que hi penso. Això sí, per Nadal, quan per la tele emetien aquell anunci de les bombolles de la Freixenet per primera vegada us hi embadocàveu, ben encaterinats, i després anàveu al súper i en compràveu i així pensàveu que féieu país.

I ara resulta que el president de la Freixenet diu que ja li va bé ser espanyol i vosaltres us foteu les mans al cap. Vosaltres que compràveu jerseis i sabates als xinos, que demanàveu un Ribera del Duero al restaurant de la cantonada, vosaltres us indigneu. Compreu Freixenet o Codorniu perquè està bé de preu i perquè ja va bé i us oblideu dels petits productors de cava, catalans com vosaltres, per quatre cèntims l'ampolla. Au, va.

El president de la Freixenet... Deixeu de comprar jerseis xinos, de demanar riojes, de comprar cava barat. Deixeu de ser tan catalans i sigueu catalans de veritat d'una vegada.