"Gracias a Dios que soy negro y que no soy catalán"

Mons pares sempre han estat de llegir. Redéu, entraven els del Círculo de Lectores a casa i els ho encolomaven tot. Sonava el timbre de casa i ja sabies que pujaven Dostoievski i una parella de comercials de paraula fàcil i vestit barat. En recordo una, de comercial, que tenia uns pits així de grans.

Ma mare es va cuidar prou de cultivar aquesta afició (als llibres, vull dir; no als pits grans) i no em fa vergonya reconèixer que vaig créixer envoltat del Teo, el Tintin, l'Astèrix i, finalment, del Zoo d'en Pitus. Més enllà, a la saleta, ho atapeïen tot de llibres, mons pares. La Gran Enciclopèdia Catalana, la col·lecció de l'A Tot Vent de l'editorial Proa, la Bíblia, la Maravillosa España... Recony, fins i tot hi havia "El bebé y el niño", jo què sé. Un munt de llibres. Entre tot aquest desvessall d'enciclopèdies i col·leccions n'hi havia una de "Premios Nobel", amb títols de Mann, de Faulkner, de Buck, de Sholokhov i altres, entre ells Hemingway. No els he llegit tots, ni molt menys, però sí a Hemingway i ho comento perquè ve a tomb del que vull explicar.

El títol que oferia la col·lecció era "Por quién doblan las campanas" (eren traduccions al castellà) i el llibre, propietat de mons pares però justament arramblat pel qui subscriu aquest escrit -ai, que complicades són les relacions paterno-filials-, és un exemplar de tapa dura, verda, editat per Planeta el setembre de 1973. El vaig llegir fa cosa de quinze o setze anys, potser una mica menys, i me'n va impactar un passatge, al capítol cinquè, que us reprodueixo aquí:

"-Bueno -oyó Jordan decir a alguien-. Cántanos ahora lo del catalán, gitano.
-No.
-Sí, hombre, sí; lo del catalán.
-Bueno -dijo el gitano, y empezó a cantar con voz lamentosa:

Tengo nariz aplastá,
tengo cara charolá,
pero soy un hombre
como los demás.

-Olé -dijo alguien-. Adelante, gitano.
La voz del gitano se elevó, trágica y burlona:

Gracias a Dios que soy negro
y que no soy catalán."

No hi ha cap nota a peu de pàgina del traductor especificant si en el text original la cançó del gitano apareix en castellà, i tampoc no ho he buscat. Just després, Hemingway no hi dóna ni la més mínima importància, a això del "catalán", i, tal com apareix inopinadament el tema, aquest torna a desaparèixer. És precisament aquesta indiferència total a la cosa la que em va sobtar. La novel·la situa l'acció durant la guerra civil espanyola, Robert Jordan estava enmig d'una colla de republicans i s'agafa aquesta invectiva anticatalana d'una forma totalment natural. Probablement aquí també es demostra que a Hemingway, com a la immensa majoria d'americans d'aleshores i d'ara, la qüestió catalana els importa un rave, però, sigui com sigui, la transcripció de la cançó ens porta a un fet fonamental: l'anticatalanisme, entès aquest isme no com a ideologia, té unes arrels profundes en la societat espanyola i la cultura castellana.

En aquest sentit, que un alt càrrec del govern espanyol es refereixi despectivament als "catalans de merda", en el seu conjunt, no hauria de sorprendre gens ni mica i ni tan sols no hauria d'escandalitzar. És més, destituir aquest senyor és una hipocresia per part del govern espanyol i aplaudir-ho, del cantó català, una mostra més de com ens posa de burros el victimisme pujolià.

15 ema

Les grans contradiccions són les que acostumen a passar més desapercebudes. La Junta Electoral Central acaba de prohibir l'acampada a la Puerta del Sol, a Madrid, amb l'argument que els manifestants poden influir en el vot de la ciutadania. Per cert que arribi a poder ser, no deixa de ser pervers. Un candidat qualsevol pot ocupar qualsevol plaça de qualsevol poble d'aquest país, amb militants enfervorits agitant banderes, i demanar el vot per al seu partit; en canvi, un ciutadà qualsevol no pot quan n'aplega un o dos que se l'escoltin.
A ningú escapa que, a l'Estat espanyol, la democràcia ha caigut en mans dels partits polítics. No seria exagerat afirmar que, més que una democràcia, el que tenim és una partitocràcia. Són els aparells dels partits els que decideixen a qui votem -les llistes obertes són una quimera-, els que col·loquen els magistrats dels tribunals suprem i constitucional, els que marquen els vots dels parlamentaris, els que aproven els càrrecs de confiança. Per ser algú amb feina assegurada, en aquest país, només cal tenir carnet o llepar culs d'aquells que el tenen.
Els actors d'un règim, de bon principi, acostumen a actuar amb malaptesa davant una reacció contestatària col·lectiva a l'estat de les coses. N'és una bona mostra el desallotjament de la matinada anterior. Dels pocs dies que fa que dura la protesta és subratllable que el desconcert sigui el mínim comú denominador de polítics i mitjans de comunicació. A El País li va costar -i li costa encara- destacar les concentracions a la seva pàgina web. Rajoy va assegurar que havia vist gent amb ganes de treballar en tots els partits, sense destacar el PP per sobre del PSOE o de Bildu.
Ara bé, cal no oblidar que, malgrat tot, ja ens trobem en una democràcia. Reclamar una democràcia real és com exigir que Internet funcioni amb línia telefònica. Els espanyols poden estar tan cabrejats -i amb raó- com els egipcis, però Egipte no és Espanya. Si s'accepta que la democràcia és el menys imperfecte dels sistemes de govern, s'ha d'acceptar que els partits són un mal necessari i, en conseqüència, que el que es demana és menys arribisme i més treballar pels altres, menys eslògans i més substància. Més qualitat democràtica.
Precisament això és el que em desperta suspicàcies. Cagar-se amb tot i especialment amb els polítics és molt fàcil, però si darrere no hi ha una reflexió profunda, clara i ben construïda del que es vol es corre el perill de confondre un hashtag amb una voluntat social majoritària, és a dir, es corre el perill d'actuar com els polítics: vendre significants buits de significats. Les decisions assambleàries són molt romàntiques, escriure pancartes molt poètic i fer cassolades molt sorollós, però i després, què?

Que parin, per favor...

Enmig del guirigall habitual d'estirabots, cartells i fotos de polítics fent petons a nens, a les últimes campanyes electorals s'hi han sumat dos elements particularment molestos. Un, la política 2.0 (*), i l'altre, els presentadors del Telenotícies, amb el que anomenarem la qüestió dels pets.
Concentrem-nos en aquests últims -els presentadors, vull dir-, que ja porten algunes campanyes amb el tema i avui m'han donat el dinar. Els periodistes de TV3 (ignoro el que fan els dels altres mitjans públics, però si ho fan la meva humil reflexió també va per ells) es queixen que no els deixen enfocar les informacions de la campanya "d'acord amb criteris periodístics". Estan obligats a respectar un espai determinat per a cada partit, en proporció i amb ordre a la representació parlamentària de cadascun i se'n lamenten diàriament, en directe i en antena.
Perquè ens entenguem, aquesta obligació que tenen significa que si el senyor Albert Rivera es tira un pet que fa més pudor que el del senyor Artur Mas, la pudor del pet del senyor Mas sempre sortirà en primer lloc, encara que aquesta sigui menor que la del pet del senyor Rivera. Fins i tot en el cas que el pet del senyor Mas fos menys sorollós -gairebé una llufa- i més curt i el pet del senyor Rivera més sonor, més llarg i amb llepet, fins i tot així, dèiem, el pet del senyor Mas sortiria per TV3 primer i amb una durada superior que el pet del senyor Rivera.
És justa, la qüestió dels pets? Ho ignoro, però és just que es castigui cada punyeter dia de cada punyetera campanya l'espectador del TN a sentir sempre la mateixa cantarella que no firmen les cròniques per la qüestió en si? Amb tots els respectes, s'ha de ser tan refotudament pesat? Com si no en tinguéssim prou amb els polítics, escoltin. Aquest migdia fins i tot han emès un reportatge sobre el tema. Pensava que una de les màximes del periodisme és que els periodistes no han de ser mai notícia. I creia que una notícia és alguna cosa nova. NOVA.
Tinc el convenciment que s'és periodista per vocació. I honestament penso que un periodista a qui no deixin explicar el que vol i com vol ha de plegar del mitjà on està treballant i anar on l'hi deixin fer, no passar-se el dia queixant-se'n als seus espectadors o lectors. Si els "criteris periodístics" que han de prevaler són els d'aquells que s'entesten a erigir-se en protagonistes d'una batalleta domèstica, en un mitjà públic i enmig d'un entorn tan seriós (a pesar dels mateixos polítics) com una campanya electoral, potser ja estem bé com estem.

(*)La política 2.0 provoca que Twitter i Facebook s'omplin de missatges de qualsevol militant de carnet amb proclames que, en el millor dels casos, no fan res més que reiterar el que ha mastegat l'adorat líder de torn. En el pitjor, són reflexions personals. Hi ha excepcions honroses, però -com qualsevol excepció- comptades.

El Papa i el català

Ve el Papa i es munta el Cristo gros. Al Facebook, un grup advoca per donar a l'Àfrica el que costa que vingui i un altre grup exhorta a treure la senyera mentre desfila pels carrers de Barcelona amb aquella mena de tanc fleuma. Hi ha gent -paraula, que ho han vist aquests dos ullets- que pertany als dos grups. Vaja, gent que vol que el Papa vingui de gorra i poder treure la senyera igualment, que qualsevol excusa és bona.
Més inquietant encara està la cosa al món real. Monges emocionades, ecosocialistes indignats, anuncis a Il Corriere della Sera... Segons La Vanguardia, tots els catalanoparlants ens hem de córrer perquè el Papa hará un uso sustantivo del català, cosa que, segons Rajoy, és la millor cosa que ha passat al català en mil anys. Val a dir que, a banda de l'exageració, és millor que el Papa mastegui el català que no una sentència del Tribunal Constitucional, vist el panorama.
Segons sembla, que el Papa entoni lletanies en català ens dóna una dimensió internacional perdurable i no hi ha una falsedat, volguda o no, més gran. Només cal recordar que el català es va utilitzar als Jocs Olímpics de Barcelona durant quinze dies i encara és hora que els guiris que pixen a les Rambles demanin birra en l'idioma propi d'aquest país.
El millor que pot passar al català és que els que el parlem no hi renunciem, ni a parlar-lo ni a escriure'l amb una mínima decència. És l'única esperança que li queda. El Papa pot parlar en català, però els catalans no podem fer el papanates.

El préssec

Democràcia significa el govern del poble. Quan el poble aprova una llei, directament, en referèndum, aquesta llei no pot ser sotmesa a una colonoscòpia. I un Estat que permeti que les seves institucions la practiquin no es mereix els seus ciutadans, ni els ciutadans es mereixen aquest Estat.
Si Catalunya és una nació, no té Estat propi i l'Estat al qual pertany no la mereix, és lògic preguntar-se a què han estat jugant i, sobretot, a què juguen els nostres representants polítics. Ara es reuneixen, ara analitzen, ara parlen entre ells pel mòbil, amb aquells aires d'importància. S'esquincen les vestidures, pronuncien paraules volgudament altísones, copien vells eslògans.
Volen que ens posem al seu darrere, com si es mereixessin que els llepéssim el cul, mentre aguanten una pancarta amb una frase florida, quan l'única veritat que hi ha rere aquesta cortina fètida, rere aquesta funció d'escalfabutaques, rere aquest circ de sàtrapes i arribistes que hem viscut els últims anys, és aquesta: les nacions no proclamen estatuts. Proclamen constitucions.
Si mai en tenen els pebrots, ens mereixeran. Mentrestant, que el facin sols, el préssec.

També

Que jo sàpiga, tinc tres familiars directes morts a la Guerra Civil espanyola. Un besavi per part del pare i un besavi i un tiet-avi per part de la mare. Tots van ser assassinats a principi de la guerra, fins on tinc coneixement o fins on he pogut deduir, pels elements incontrolats que van sorgir a la rereguarda catalana en aquells temps foscos. El meu avi patern es va escapar a l'últim moment de ser afusellat durant els Fets de la Fatarella i a un altre tiet-avi matern el va salvar un alcalde, crec que d'ERC, d'una mort segura a mans dels incontrolats.
Al besavi per part del pare el van matar perquè era carlí. El besavi i el tiet-avi per part de mare eren, pel que sé, de la Lliga Regionalista de Cambó. Tots eren catòlics, un mal negoci en aquell moment i en aquell lloc, que és aquest, aquesta mateixa terra. Al besavi per part de mare no el van trobar mai. Al tiet-avi el van trobar al costat d'una riera cosit a bales. Al besavi per part de pare sabem on està enterrat.
No em considero catòlic. He votat idees diametralment oposades a les que ells tenien. Però sempre he pensat en ells. No m'importa el que creguessin. Ni el que pensessin. Només sé que vinc d'ells. Que l'única memòria que me'n podré emportar seran records escapçats, esguards en silenci i llàgrimes eixutes dels que els van conèixer.
Ells també van ser catalans, pagesos que van treballar aquesta terra, que l'estimaven. També van escriure la història que no es pot llegir, la de cada dia. Fins que també els van assassinar. Fins que també van ser víctimes. Ni millors ni pitjors. Víctimes.
Els recordo. I no els oblidaré mai.

La palla

No descobrirem la sopa d'all si afirmem que Intereconomia no és pas un canal filocatalà, que diguem. L'última que han armat ara és la d'un tertulià que insulta sense compassió a la pobra consellera Geli. La raó és una guia sobre el sexe per a joves que s'ha publicat al web de la Generalitat.
La pàgina en qüestió sembla un Kamasutra escrit pels germans Grimm, amb dibuixets, jocs interactius i conceptes tan xupi-guais com el "petting", que, per cert, i és curiós, no significa el que em pensava. Molt possiblement hi hagi millors maneres, i més barates, d'enfocar l'educació sexual des d'una administració pública, però s'ha de reconèixer, almenys, l'esforç del departament de la Geli per no limitar-se al missatge de posa't el condó.
En tot cas, el tertulià d'Intereconomia li fot pel broc gros i deixa a la consellera com un drap brut. És greu que aquest senyor la insulti, però ho és més encara que el moderador li rigui la gràcia, cosa que ja és prou indicativa del tarannà no ja del propi canal, sinó també dels presumptes periodistes que hi treballen. Sembla que la Geli farà la denúncia corresponent i estarà per veure si la justícia espanyola actua igual en aquest cas que com va actuar amb el Pepe Rubianes.
Rubianes, precisament, sigui on sigui, es deu estar fent un bon fart de riure amb una de les afirmacions que, entre els insults i altres disbarats, proclama el tertulià, segons el qual "s'ensenya els nens a pelar-se-la". I és que qualsevol que tingui tita entre les cames sap perfectament que, per a tal cosa, no cal pas un màster...